El foc, com a símbol remot, sempre ha sigut un element universal i estrany que ha suscitat inquietud; també és extraordinari perquè genera nerviosisme; així mateix és incorpori, llavors, produïx il·lusió en un món quimèric.
El foc ha format part des de temps immemorials de la nostra cultura. Tenim focs diversos i ben diferents. Alguns són de caràcter esotèric; el foc purificador (el del purgatori), el castigador (el de l'infern). D'altres, menys repressius i censurables, no obstant això, igual d'incandescents, resulten, això sí, molt més fantàstics, populars i divertits. Senzillament són els Focs Festius. Estos tipus de focs, són un exponent protagonista en la projecció de mites, creences i rituals de nombroses llegendes folklòriques. Per tota Catalunya hi ha diversitat de festes populars i tradicionals on el foc assumix el protagonisme expressiu de la celebració.
La pólvora, invent xinés que data del segle XII, portada a Europa pels àrabs, és el suport pirotècnic dels focs artificials. Estos, concebuts inicialment per a festejar qualsevol motiu solemne, donaven, i encara donen, un aire majestuós i espectacular a tot fet, acte o festivitat, que es vullga commemorar.
El foc és un vincle fermament associat al món del dimoni. El tirar foc és un fet característic, d'indiscutible ligamen en les quadrilles de Ball de Diables. Este col·lectiu, entusiasta, divertit i amb festa com ningú, és el sobirà d'una festa que està plena d'olor de pólvora, de sinuoses boires de fum només diluïdes per una lluminària de purnes incandescents. L'explosió del tro, la lluminositat del foc, el fum i el repicament de les timbales creguen un ambient ensordidor i acceleren les vibracions fins a tal punt que ens trobem immersos i atrapats en una sensació que domina, que emborratxa i domina. La ignició dels petards fa sentir ràpides i fulgurants emocions; efímers instants visuals de foc, torbats només per fortes explosions de les carretons i pel persistent so de les timbales. L'escena s'imposa per si mateixa, l'efecte és indescriptible. En la foscor, siluetes amb banyes dansen i boten enmig d'un diluvi de foc en un ambient irrespirable de suor i pólvora cremada.
Així mateix el diable està emparat de la ignició pirotècnica per un vestit. Este, confeccionat amb roba de sac o bé d'un teixit gros de cotó, protegix de les brases incandescents. Així mateix porten uns ornaments, segons el gust de cada quadrilla, que representen figures infernals, animals o vegetals. Antigament la indumentària era de lloguer; hui en dia algunes són de propietat municipal i altres, particulars de cada un dels components de la quadrilla.
En essència, quan en la festa dels diables no hi ha cap interpretació teatral del ball parlat, però hi ha altres formes de representació conegudes pels noms de: Cercaviles - Correfuego - Carretonada i finalment l'Encesa Conjunta.
Pel referent a les Cercaviles, direm que és una actuació pels carrers de la ciutat de les quadrilles de diables. En el recorregut, els dimonis que avancen en formació de marxa, disparen carretons enmig d'un públic passiu que davant de l'estrèpit de l'explosió de la carretó encollixen el cor pel sobresalt, o bé emmudix de colp el rebombori, el soroll d'un auditori que observa bocabadat el pas de la comitiva clausurada pels diables tamboriners de la quadrilla.
- En el Correfuego, com en les cercaviles, pot actuar pels carrers de la ciutat una sola quadrilla o bé altres quadrilles invitades. El públic, majoritàriament jove, participa en la festa de manera molt més activa. La detonació de la carretó i la pluja de brases enardix els ànims per a botar i a ballar de l'excitada concurrència, compartint amb els carnuts diables la xanxa enmig de xiulits, trons, i focs artificials.
- La Carretonada és l'acte d'encesa conjunta de les carretons -l'encesa-, per part de tots els diables; estos es disposen en cercle amb les maces carregades al màxim de la la seua capacitat, fent una roda de paraigua de foc que gira de forma continuada, produint amb la descàrrega dels seus carretons un núvol rellampeguen-te i sorollosa.
- Per a acabar l'encesa conjunta, és el punt culminant de l'actuació. Els diables s'apinyen al voltant del punt d'encesa i a la veu de foc!!!, encenen els seus assortidors mentres obrin la roda fins a quedar en cercle. Llavors el cel s'ompli d'una llum blanca i vertical amb mil purnes incandescents, ressaltant en la foscor de la nit una cortina pirotècnica i un fort tro "demonial" que, units al repicar seguit i enèrgic de les timbales com a música de fons, dóna al tancament una aparença esplèndida i vistosa.
